XI Cicle de Conferències del Palau Güell

El cicle s’obre amb el relat dels antecedents històrics del lloc on està ubicat el Palau, des del segle I a.c fins que Eusebi Güell en va encarregar el projecte a l’arquitecte Antoni Gaudí. La comunicació repassa el procés de transformació urbana d’aquest indret i les desventures de la gent que hi va viure i que hi va morir. La segona sessió posa de relleu el context històric de l’època en què es va construir el Palau, emmarcat en la celebració de l’Exposició Universal de 1888, any de la inauguració oficial de l’edifici. Un moment de grans transformacions en diferents camps que van conduir Barcelona cap a la modernitat.

La conferència següent ens apropa a les noves tendències arquitectòniques que es difonien per Europa a finals del segle XIX. A continuació, el cicle s’endinsa en algunes de les singularitats de l’edifici i ens revela els canvis estructurals i de distribució dels espais que Gaudí va introduir durant el procés de construcció del Palau (1885-1888). El cicle de conferències es clou amb una sessió dedicada a ressaltar el caràcter innovador i eclèctic del Palau que van concebre Eusebi Güell i Antoni Gaudí, edifici que un segle més tard ha esdevingut un dels patrimonis arquitectònics més preuats de la humanitat.

PROGRAMA:

• 21 d’octubre 

La Barcelona de finals del segle XIX

Al final del segle XIX és produeixen una sèrie de fets i de contrapunts rellevants. La Ciutat Antiga segueix patint tots els seus problemes històrics, mentre creix la nova ciutat, amb un Eixample que exhibeix l’esplendor del modernisme. L’Exposició Universal va afavorir tot un seguit de canvis urbanístics i psicològics. És l’època de l’esport, de les novetats tecnològiques, d’un cert alliberament social de la dona. Mentre la burgesia fabril s’enriqueix, les reivindicacions obreres es radicalitzen i es multipliquen els atemptats. Barcelona incorpora un estil nou i pren una altra dimensió, la cosmopolita.

Lluís Permanyer, periodista

Neix el 1939 a Barcelona. Escriu a La Vanguardia des del 1966, de la qual és cronista de la ciutat. Ha estat guardonat amb diversos premis. Col·labora a Ràdio Barcelona. Ha dirigit i presentat set documentals a TV3. És autor del llibret de l’òpera Spleen, del compositor Xavier Benguerel, estrenada a Barcelona, Girona i Frankfurt. També desenvolupa una intensa tasca com a conferenciant. Ha publicat 80 llibres, de gèneres ben diversos, sobre poetes (Sagarra o Brossa) i sobre artistes (Miró, Tàpies, Dalí, Clavé), però, sobretot, sobre la seva ciutat.

• 28 d’octubre

L’arquitectura a Europa a finals del segle XIX

La complexitat i varietat de l’arquitectura de finals del segle XIX fa inviable oferir, en el marc d’una conferència, un panorama global d’aquella arquitectura que no sigui un enfilall de generalitzacions i vaguetats. En conseqüència, a l’hora de plantejar-me la meva intervenció he pensat que el més raonable que podia fer seria centrar-me en la consideració d’aspectes concrets de l’arquitectura d’aquell període. D’acord amb això,  m’he proposat prendre com a referència una part dels anomenats Manuscrits de Reus -uns escrits de joventut d’Antoni Gaudí- i parlar, a partir d’ells, d’algunes de les qüestions bàsiques que es posen a debat al llarg del segle XIX i adquireixen la seva màxima rellevància a finals d’aquell segle: la recerca d’un llenguatge arquitectònic coherent amb l’esperit del temps; el paper de l’ornament; el paper de la tècnica i els nous materials; les possibilitats expressives de l’arquitectura.

Pere Hereu Payet, doctor arquitecte

Va acabar els estudis d’Arquitectura l’any 1966 i és Doctor Arquitecte per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) des de l’any 1980. Ha exercit com a docent des de 1972 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona  (ETSAB) com a membre del Departament de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha sigut Professor Titular des de l’any 1984 fins al 1992 i Catedràtic d’Universitat des de 1992 fins a la seva jubilació l’any 2009. Va ser Director del Departament de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica de Catalunya des de l’any 2002 fins l’any 2007 i Director del Programa de Doctorat “Teoria i Història de l’Arquitectura” des l’any 2002 fins l’any 2007. Algunes de les seves publicacions són: Vers una arquitectura nacional (1980); Arquitectura i ciutat a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 (editor i autor de diversos capítols, 1988) i Teoria de l’arquitectura. L’ordre i l’ornament (1998).

• 4 de novembre

La construcció del Palau Güell

Els elements constructius del Palau, pilars, murs, façanes, finestres, voltes, sostres, jàsseres, junt amb els seus materials i revestiments, son d’una extraordinària singularitat, cap d’ells es presenta repetit més de tres i quatre vegades, a la qual cosa s’ha d’afegir una configuració pròpia d’una complexitat quasi impossible de superar. A més, durant les obres de construcció es van produir canvis en les distribucions originals del projecte inicial, tant a la planta baixa, com a l’entresòl, la planta noble i la de dormitoris, que, en afectar directament a tota l’estructura de suport, van suposar molts mals de cap suplementaris a l’arquitecte. La suma de tots aquests trets confereix al Palau una ambigua aparença que només els rigorosos estudis que s’han fet al llarg d’aquests darrers anys han permès dilucidar. La conferència aportarà al màxim possible les claus que permetin esclarir aquesta peculiar construcció de l’edifici.

José Luís González Moreno-Navarro. Doctor arquitecte

Catedràtic d'universitat jubilat, professor emèrit de la UPC. i director del Màster de Restauració arquitectònica en la Fundació Politècnica de Catalunya. S’ha dedicat des de 1981 a l'estudi i intervenció en edificis històrics patrimonials, com les catedrals de Lleida, Castelló d'Empúries o Mallorca, castells, esglésies, o les obres de Gaudí, Palau Güell, Església de la Colònia Güell, Casa Botines, o de Domènech i Montaner, pavellons de la Mercè i de Sant Manuel de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, generant nombroses conferències i articles i estudis relacionats, com l'aplicació del CTE als edificis protegits. A més, ha escrit, El llegat ocult de Vitruvi, Gaudí i la raó constructiva, i Les claus per construir l'arquitectura. És membre de l'Acadèmia del Partal i d'ICOMOS.

• 11 de novembre (finalment tindrà lloc el 16 de desembre)

El Palau Güell, innovador i eclèctic

Quan es van enretirar les bastides de la façana del Palau Güell, el 1888, en acabar la seva construcció, la sorpresa de la gent que passava pel carrer Conde del Asalto (el carrer Nou de la Rambla) va ser majúscula. Va aixecar veus a favor i en contra, admiració i sarcasme que puntualment van ser recollits a la premsa, però el que és cert, és que no va passar desapercebut. Eusebi Güell i Bacigalupi, el promotor, i Antoni Gaudí i Cornet, l’arquitecte, podien intuir sense cap mena de dubte que passarien a la història de l’arquitectura moderna de Barcelona amb aquella casa d’un habitatge unifamiliar al temps que palau de música, pensada en clau tradicional alhora que trencava amb aquella tradició, com a portadora de nous estímuls arquitectònics, nous sistemes constructius, noves formes i noves maneres d’utilitzar els materials de construcció.  

Raquel Lacuesta. Doctora en història i membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi

És doctora en Història de l’Art (1998) i llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació (1986) per la Universitat de Barcelona. Premi Nacional de Patrimoni Cultural 1997 (Generalitat de Catalunya) i acadèmica de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2013). Entre 1985 i 2014 va ser funcionària de la Diputació de Barcelona, adscrita al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, dedicat a la restauració de monuments. Autora, entre altres títols, d’Ignasi Oms i Ponsa, arquitecte (2009); Catedrals del vi (2009); El Palau Güell, una obra mestra d’Antoni Gaudí (2013); El modernisme perdut (vol. I, 2013, vol. II, 2014 i vol. III, 2017); La història de l’art –de l’arquitectura– català explicada per arquitectes (2014), i Alexandre Soler i March, arquitecte (1873-1949). Ha comissariat diverses exposicions sobre arquitectes modernistes i noucentistes, com Gaudí, Cèsar Martinell i Rafael Masó, i d’altres sobre aspectes diferents del Palau Güell, la darrera, amb la col·laboració de Xavier González Toran, Eusebi Güell i Bacigalupi, patrici de la Renaixença. 

• 25 de novembre

Els antecedents històrics del lloc del Palau

Des del segle I fins a l’any 1885, per l’indret on es va construir el Palau Güell s’han passejat pagesos, frares, soldats, menestrals i comerciants. Els sorrals i aiguamolls de l’època romana han viscut una evolució territorial i urbana que Eusebi Güell, quan va comprar dues velles cases del carrer Conde del Asalto per construir-hi el Palau, no s’hauria imaginat mai. Us presentem la història que va començar a revelar-se aleshores, i que, els darrers anys, s’ha posat del tot al descoberts a través dels estudis històrics i la recerca arqueològica que hi ha efectuat el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

David Galí, historiador i cap de la Secció Tècnica d’Investigació, Catalogació i Difusió de l’SPAL

(Barcelona, 1967) és historiador de l'art per la Universitat de Barcelona i cap de la Secció Tècnica d’Investigació, Catalogació i Difusió del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, en el qual ingressà el 1999. Ha realitzat nombrosos estudis històrics, artístics i d’evolució constructiva d’edificis patrimonials, com l’església de la Colònia Güell, la cartoixa de Montalegre o el castell de Castelldefels. La seva vinculació amb el Palau Güell va iniciar-se el 2001, quan participà en l’organització de l’exposició La vida a palau. Eusebi Güell i Antoni Gaudí, dos homes i un projecte (2002). Després n’ha realitzat diversos estudis, previs a treballs de restauració i manteniment efectuats pel Servei a l’edifici.